dimecres, 29 de maig de 2013

dilluns, 27 de maig de 2013

Ego sum lux mundi

El cas és que només en veure'l em vaig adonar que aquella expressió em resultava summament familiar. L'havia vist en algun lloc... en algun lloc que em ressonava a temps passats, molt passats. Aquella mirada penetrant i perduda, que sempre et mira (encara que t'amaguis), sobre aquell fons blau... aquell cabell ondulat... aquell bigoti impossible... i sobretot aquell gest. Aquell gest imperatiu... aquell gest que tenia trets de benedicció, d'amenaça, de poder. Era un gest poderós, omnipoderós, totpoderós... o potser Totpoderós?... Alfa-Omega, principi-final, És clar!! Aquella imatge em recordava algú que havia vist al MNAC... "Ego sum lux mundi", el pantocràtor, Déu fill vingut a la Terra per salvar tots els homes. El redemptor, el Messies...

I aleshores va parlar... i va dir que volia tornar a la Terra per redimir-nos. Era ell!! Era Déu en persona!!!...
 
O potser només s'ho pensava?
 
Que Déu em perdoni...


Via: JP

També et pot interessar...

Related Posts with Thumbnails