dimarts, 29 de juny de 2010

No volem un estatut, volem la independència!

RIP Estatut

 

Vicent Sanchís

La sentència del tribunal constitucional marca la fi de l'autonomia. Com a país podem optar per indignar-nos i acceptar la situació tot intentant d'arribar al mateix lloc per unes altres vies, com sembla que proposa el president Montilla. Però com a país també podem decidir que el menyspreu institucional amb què ens tracta l'estat ens deslliura de tot pacte, escrit o no, amb Espanya. I aquí, a partir d'avui, és on es bifurquen els camins.

Es bifurquen traçant, per un costat, la via dels qui a tot preu voldran mantenir-se dins l'estat espanyol i la via dels qui pensem que avui ja és més sensat i prudent de proclamar la independència. La retallada que la justícia espanyola va fer ahir de l'estatut és un fet d'una gravetat política difícil de superar. Encara no ha estat publicada la sentència, però pel veredicte publicat, ja es pot observar que castiga greument el text estatutari i ataca sense miraments la base central del text. La introducció obsessiva de les referències a la 'indisoluble unitat d'Espanya' és en aquest sentit definitòria de fins a quin punt uns jutges desprestigiats pretenen esmenar la plana no solament al Parlament de Catalunya sinó fins i tot a les corts espanyoles. Sis jutges fan entrar per força en l'ordenament jurídic català un concepte diametralment contrari al que va inspirar l'estatut, ignorant que les majories polítiques votades pels ciutadans no volien incloure-l'hi i no l'hi van incloure.

El menyspreu de la voluntat popular per la màxima institució jurídica espanyola no és de cap manera una anècdota prescindible. Ni es pot reduir a un detall folclòric. El president Montilla va provar ahir d'aïllar l'atac culpant-ne el tribunal i prou, però no és veritat. Si Espanya hagués volgut evitar aquest xoc de trens que es va concretar ahir en la sentència ho hauria pogut fer; això ho sabem tots. Però no ha volgut. El Tribunal Constitucional, si de cas, és la caricatura ridícula d'un estat en franca regressió. Però la caricatura no anul·la el retrat. Les institucions espanyoles no han fet res per evitar aquest esperpent. Ara no poden pretendre que se'n desentenen aprofitant que, la sentència, només l'hem de pagar nosaltres.

Així que ara ens toca de decidir. De nosaltres depèn de restar envescats durant dècades en un estatut inservible que aprofundirà la decadència social, política, econòmica i cultural del país o canviar-lo de soca-rel fent-ne un estat lliure d'Europa. Tothom té dret de triar el futur que considere millor per a Catalunya i d'enganyar-se, si vol; però al final aquesta sentència deixa clar que les opcions són únicament dues: o decidim nosaltres sols o ells ens imposen les seues decisions.

 

Salvador Sostres

La sentència és lògica, i encara suau venint d'Espanya. L'encaix no és possible, ni l'entesa, ni el pacte, com molts ja havíem dit tantes vegades, i ara sols queda afrontar la rendició o el conflicte. El conflicte pacífic, esclar, com a mínim per part nostra. La reacció de Montilla, demanant el vot però sense oferir cap solució ni cap camí, ha estat impresentable i mesquina, pròpia d'un pobre analfabet com ell, atroç quinqui del Baix sense excusa ni pretext. Però parlem de coses serioses. Espanya és el que és i això ha estat sempre claríssim. Tot i així, per por al conflicte, tots els partits catalans i catalanistes han volgut negociar-hi sempre i buscar una manera de conviure. Això no existeix, i el TC ho ha confirmat amb la seva sentència. Bé, no pot dir-se que no ho sabéssim de fa temps. Espanya ha estat sempre al mateix lloc i s'ha comportat defensant els seus interessos i de manera ben coherent. El que queda per veure és si la classe política catalana -tota o en part- estarà a l'alçada del repte i sabrà liderar el país. Fa molts anys que escric que el problema de Catalunya no és Espanya sinó els catalans, que sempre ens equivoquem. Espero que a partir de la reacció contra la sentència no ho hagi de continuar dient. Espanya, insisteixo, ha fet el que Espanya havia de fer. Tot escarafall és grotesc, i molt ingenu, perquè vol dir que t'esperaves alguna cosa que ja tothom sap que és impossible que passés. A veure si Catalunya dóna la cara o ens hem de quedar celebrant derrotes i queixant-nos 300 anys més.   

 

Posted via email from jalegret's posterous

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Escriu el teu comentari

També et pot interessar...

Related Posts with Thumbnails