El cas és que només en veure'l em vaig adonar que aquella expressió em resultava summament familiar. L'havia vist en algun lloc... en algun lloc que em ressonava a temps passats, molt passats. Aquella mirada penetrant i perduda, que sempre et mira (encara que t'amaguis), sobre aquell fons blau... aquell cabell ondulat... aquell bigoti impossible... i sobretot aquell gest. Aquell gest imperatiu... aquell gest que tenia trets de benedicció, d'amenaça, de poder. Era un gest poderós, omnipoderós, totpoderós... o potser Totpoderós?... Alfa-Omega, principi-final, És clar!! Aquella imatge em recordava algú que havia vist al MNAC... "Ego sum lux mundi", el pantocràtor, Déu fill vingut a la Terra per salvar tots els homes. El redemptor, el Messies...
és veritat! és ell en persona! Molt bo Joel!
ResponElimina