Què us recorda, aquesta foto???
Passa el temps i tot segueix igual!
divendres, 16 de juliol del 2010
dimecres, 14 de juliol del 2010
Que tothom conegui el nom dels traïdors
ERC!!, PP, PSC, IC i CIU!! HAN ACORDAT AVUI LA PRIMERA RESPOSTA UNITÀRIA DESPRÉS DE LA MANIFESTACIÓ INDEPENDENTISTA DE DISSABTE DE MÉS D’UN MILIÓ DE CATALANS: VOTAR EN CONTRA DEL LA ILP PER CONVOCAR UNA CONSULTA POPULAR SOBRE LA INDEPENDÈNCIA
AQUESTA ILP ERA EL PLA B DAVANT EL BLOQUEIG DEL TC A L’ANTERIOR INICIATIVA POPULAR PRESENTADA PEL REFERÈNDUM D’INDEPENDÈNCIA
AQUESTA ILP ERA EL PLA B DAVANT EL BLOQUEIG DEL TC A L’ANTERIOR INICIATIVA POPULAR PRESENTADA PEL REFERÈNDUM D’INDEPENDÈNCIA
Benvolguts/des companys i companyes,
Avui és un dia molt trist. La primera resposta unitària a la massiva manifestació del dissabte 10 de juliol ja ha estat presa per unanimitat per part dels partits polítics: aquest matí la Mesa del Parlament, amb els vots d’ERC (Ernest Benach), el PP (Rafael Luna), el PSC (Higini Clotas i Lídia Santos), IC (Jordi Miralles) i CiU (Toni Castellà), ha votat en contra de l’admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular perquè la Generalitat convoqui una Consulta Popular sobre la Independència.
Amb aquesta decisió presa per unanimitat, la Mesa del Parlament ha tombat aquest Pla B que havíem presentat, després de conèixer la sentència del TC contra l’Estatut i contra la Llei de Consultes populars per via de Referèndum, amb l’objectiu de salvar el bloqueig que s’havia perpetrat per part del TC contra l’anterior IP presentada per un referèndum d’independència. Aquesta IP també ha estat rebutjada, finalment, per part de la Mesa.
La ILP no podia aturar-se per part del Govern espanyol perquè la Llei d’Iniciativa Legislativa Popular es va aprovar l’any 2006 i ja no es podia recórrer per part del Govern espanyol. Però la Mesa del Parlament, per unanimitat, i en un acte de covardia després de la manifestació de dissabte, ha fet la feina bruta a Espanya i ha tombat la Consulta Popular sobre la Independència abans que poguéssim començar la recollida de signatures.
Aquesta decisió és una burla i una manca de respecte al milió i mig de catalans que ens vàrem manifestar el passat 10 de juliol al crit d’INDEPENDÈNCIA. Els partits polítics han volgut posar un morrió al poble i han manat continuar votant llistes tancades i bloquejades. Aquesta ha estat la única resposta unitària que han sabut acordar: evitar que el poble parli i voti. I ho han fet tots junts, els que es fan dir independentistes amb els autonomistes i els espanyolistes. Tots junts.
ALFONS LÓPEZ TENA I URIEL BERTRAN HAN PRESENTAT LA SEVA DIMISSIÓ COM A CONSELLERS NACIONALS DE CDC I D’ERC RESPECTIVAMENT
Alfons López Tena i Uriel Bertran, els impulsors de les dues iniciatives per convocar una Consulta Popular sobre la Independència han presentat la seva dimissió com a Consellers Nacionals de CDC i d’ERC respectivament, per aquesta decisió adoptada per les direccions de CiU i d’ERC. Aquesta és la carta que ha enviat Alfons López Tena a Artur Mas i la carta que ha enviat Uriel Bertran a Joan Puigcercós.
MOSTREU EL VOSTRE REBUIG A L’ACTUACIÓ D’ERC, PP, PSC, IC I CIU I ENVIEU UN CORREU ELECTRÒNIC ALS RESPONSABLES D’AQUESTA BURLA AL POBLE CATALÀ
Líders Polítics
Joan Puigcercós (ERC): jpuigcercos@esquerra.cat
José Montilla (PSC): jose.montilla@parlament.cat
Artur Mas (CiU): a.mas@ciu.cat
Joan Herrera (IC): jherrera@diputado.congreso.es
Membres de la Mesa
Ernest Benach (ERC) : ernest.benach@parlament.cat
Rafael Luna (PP): rafel.luna@parlament.cat
Higini Clotas (PSC) : higini.clotas@parlament.cat
Lídia Santos (PSC): lidia.santos@parlament.cat
Lluís Corominas (CiU): lluism.corominas@parlament.cat
Antoni Castellà (CiU): antoni.castella@parlament.cat
Jordi Miralles (IC-EUiA): jordi.miralles@parlament.cat
http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/194435-el-parlament-fa-marxa-enrere-i-avorta-el-referendum-dindependencia.html
dijous, 8 de juliol del 2010
dimarts, 6 de juliol del 2010
Campanya a la ràdio CCN.cat
Ha arribat el moment de fer una campanya publicitària a favor de
la independència.Al CCN hem fet 4 falques de radio que difondrem a RAC-1, RAC105, FLAIX BACK, FLAIX FM, i RADIO TELE TAXI tan sovint com ens permetin les aportacions d'empreses i particulars que tinguem.Aquestes falques les hem presentat formalment aquest cap de setmana a la Fira de Girona, i us les enviem perquè les pugueu sentir en primícia.Tenim previst de fer-ne 14 diàries. Com que aquest missatge arribar a milers de contactes, entre tots podem garantir que no deixin de sonar des d'ara fins a les properes eleccions. Aquesta és, des del nostre punt de vista, l'acció que generarà el debat tan necessari, a totes les tertúlies públiques i particulars del país. Ja estem fent més falques per anar renovant aquestes, anuncis a la premsa i anuncis a la televisió per a quan s'acostin les eleccions.Aquesta campanya també servirà per pressionar els partits polítics catalans per a que posin al seu programa electoral la Declaració d'Estat per Catalunya.
la independència.Al CCN hem fet 4 falques de radio que difondrem a RAC-1, RAC105, FLAIX BACK, FLAIX FM, i RADIO TELE TAXI tan sovint com ens permetin les aportacions d'empreses i particulars que tinguem.Aquestes falques les hem presentat formalment aquest cap de setmana a la Fira de Girona, i us les enviem perquè les pugueu sentir en primícia.Tenim previst de fer-ne 14 diàries. Com que aquest missatge arribar a milers de contactes, entre tots podem garantir que no deixin de sonar des d'ara fins a les properes eleccions. Aquesta és, des del nostre punt de vista, l'acció que generarà el debat tan necessari, a totes les tertúlies públiques i particulars del país. Ja estem fent més falques per anar renovant aquestes, anuncis a la premsa i anuncis a la televisió per a quan s'acostin les eleccions.Aquesta campanya també servirà per pressionar els partits polítics catalans per a que posin al seu programa electoral la Declaració d'Estat per Catalunya.
ACATAR ÉS HUMILIAR-SE
"Acatar és humiliar-se. És per això, perquè s'han acabat les ambigüitats, que en la paraula acatar ara convergeixen el seu sentit literal i el polític. Coromines ens diu que acatar deriva de captare, i vol dir rebaixar-se, vinclar-se. També humiliar-se. Acatar la sentència és acceptar el joc que imposa l'intèrpret de la sagrada unitat d'Espanya. I només un acte de veritable sobirania, és a dir, de ruptura democràtica, permetria recuperar la dignitat política i nacional dels catalans. Una ruptura tan modèlica com la que a finals dels anys setanta va permetre fer la transició d'una dictadura a l'actual i tan limitada democràcia espanyola. O una ruptura de l'ordre constitucional tan normal com la que va permetre que Alemanya s'unifiqués. O com les ruptures poc o molt encobertes que permeten la construcció europea."
divendres, 2 de juliol del 2010
dijous, 1 de juliol del 2010
dimarts, 29 de juny del 2010
No volem un estatut, volem la independència!
Vicent Sanchís
La sentència del tribunal constitucional marca la fi de l'autonomia. Com a país podem optar per indignar-nos i acceptar la situació tot intentant d'arribar al mateix lloc per unes altres vies, com sembla que proposa el president Montilla. Però com a país també podem decidir que el menyspreu institucional amb què ens tracta l'estat ens deslliura de tot pacte, escrit o no, amb Espanya. I aquí, a partir d'avui, és on es bifurquen els camins.
Es bifurquen traçant, per un costat, la via dels qui a tot preu voldran mantenir-se dins l'estat espanyol i la via dels qui pensem que avui ja és més sensat i prudent de proclamar la independència. La retallada que la justícia espanyola va fer ahir de l'estatut és un fet d'una gravetat política difícil de superar. Encara no ha estat publicada la sentència, però pel veredicte publicat, ja es pot observar que castiga greument el text estatutari i ataca sense miraments la base central del text. La introducció obsessiva de les referències a la 'indisoluble unitat d'Espanya' és en aquest sentit definitòria de fins a quin punt uns jutges desprestigiats pretenen esmenar la plana no solament al Parlament de Catalunya sinó fins i tot a les corts espanyoles. Sis jutges fan entrar per força en l'ordenament jurídic català un concepte diametralment contrari al que va inspirar l'estatut, ignorant que les majories polítiques votades pels ciutadans no volien incloure-l'hi i no l'hi van incloure. El menyspreu de la voluntat popular per la màxima institució jurídica espanyola no és de cap manera una anècdota prescindible. Ni es pot reduir a un detall folclòric. El president Montilla va provar ahir d'aïllar l'atac culpant-ne el tribunal i prou, però no és veritat. Si Espanya hagués volgut evitar aquest xoc de trens que es va concretar ahir en la sentència ho hauria pogut fer; això ho sabem tots. Però no ha volgut. El Tribunal Constitucional, si de cas, és la caricatura ridícula d'un estat en franca regressió. Però la caricatura no anul·la el retrat. Les institucions espanyoles no han fet res per evitar aquest esperpent. Ara no poden pretendre que se'n desentenen aprofitant que, la sentència, només l'hem de pagar nosaltres. Així que ara ens toca de decidir. De nosaltres depèn de restar envescats durant dècades en un estatut inservible que aprofundirà la decadència social, política, econòmica i cultural del país o canviar-lo de soca-rel fent-ne un estat lliure d'Europa. Tothom té dret de triar el futur que considere millor per a Catalunya i d'enganyar-se, si vol; però al final aquesta sentència deixa clar que les opcions són únicament dues: o decidim nosaltres sols o ells ens imposen les seues decisions.
Salvador Sostres
La sentència és lògica, i encara suau venint d'Espanya. L'encaix no és possible, ni l'entesa, ni el pacte, com molts ja havíem dit tantes vegades, i ara sols queda afrontar la rendició o el conflicte. El conflicte pacífic, esclar, com a mínim per part nostra. La reacció de Montilla, demanant el vot però sense oferir cap solució ni cap camí, ha estat impresentable i mesquina, pròpia d'un pobre analfabet com ell, atroç quinqui del Baix sense excusa ni pretext. Però parlem de coses serioses. Espanya és el que és i això ha estat sempre claríssim. Tot i així, per por al conflicte, tots els partits catalans i catalanistes han volgut negociar-hi sempre i buscar una manera de conviure. Això no existeix, i el TC ho ha confirmat amb la seva sentència. Bé, no pot dir-se que no ho sabéssim de fa temps. Espanya ha estat sempre al mateix lloc i s'ha comportat defensant els seus interessos i de manera ben coherent. El que queda per veure és si la classe política catalana -tota o en part- estarà a l'alçada del repte i sabrà liderar el país. Fa molts anys que escric que el problema de Catalunya no és Espanya sinó els catalans, que sempre ens equivoquem. Espero que a partir de la reacció contra la sentència no ho hagi de continuar dient. Espanya, insisteixo, ha fet el que Espanya havia de fer. Tot escarafall és grotesc, i molt ingenu, perquè vol dir que t'esperaves alguna cosa que ja tothom sap que és impossible que passés. A veure si Catalunya dóna la cara o ens hem de quedar celebrant derrotes i queixant-nos 300 anys més.
dilluns, 28 de juny del 2010
Alfons López Tena - Dependencia o independencia de Catalunya
ALFONS LÓPEZ TENA
Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.
Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.
Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).
Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?
Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.
Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.
Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).
El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.
Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.
Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.Alfons López Tena es vocal del Consejo General del Poder Judicial.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
També et pot interessar...
